Les dues cares de Barcelona des del mar

Avui torno a casa, després d’haver exhaurit la meva setmana de vacances.

Per tornar, intento no agafar un avió. Se’m regira la consciència després d’haver escoltat la responsabilitat del transport aeri en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. És per això que m’agafo un bitllet de ferri. De seguida ressonen els ecos de les crítiques mediambientals que s’han fet a tota la indústria del creuer. Quina paràlisi! He de tornar a casa, així que em quedo amb el bitllet de ferri i amb els deures d’informar-me millor sobre l’impacte ambiental d’aquests dos mitjans de transport abans de tornar a fer vacances, ja us informaré dels resultats.

Aprofito les 7 hores de viatge per preparar tot un informe amb estadístiques i números intentant rebatre els arguments racistes d’un amic de la infància que fa poc em va fer arribar una captura de pantalla d’un gràfic amb el qual venia a “demostrar” que tots els migrants d’origen africà són uns violadors.

Fa uns anys no m’hauria molestat en rebatre-li els arguments i m’hauria quedat tan tranquil amb el meu sentiment de superioritat moral després d’haver invalidat silenciosament la seva persona. Avui, veient l’onada reaccionària a escala global i el retrocés de moltes de les idees per les quals tant hem lluitat, veient que molts dels meus amics de la infància i del meu entorn (homes) flirtegen amb idees xenòfobes i misógines, em sento obligat a entrar al drap, i intentar jugar. La cultura de cancel·lació ha deixat als marges a massa gent. És en aquests marges on ha germinat la reacció, i ara espanta pensar que potser són més ells que nosaltres. L’últim que vull és continuar enviant amics meus cap allà.

7 hores de trajecte, 7 hores que li he dedicat. 7 hores de recerca i anàlisi enfront del grapat de segons que costa fer una captura de pantalla d’un gràfic publicat per un mitjà reaccionari amb dades esbiaixades. Coneixem de sobres la mecànica del fang, la enshitificació, i la impossibilitat de rebatre amb dades totes les bajanades que es diuen a Internet. No les des casito es segurament un dels millors enfocaments a nivell col·lectiu per combatre la pluja continua de mentides reaccionaries, però l’espai personal és una altra moguda. En l’espai personal sí que confio en la capacitat de transformació d’un diàleg honest entre persones que es reconeixen i es respecten. És, pot ser, l’únic espai en el qual veig la possibilitat de desenvolupar tot el potencial de l’intercanvi d’idees habermarsià: No és a l’àgora pública, és dins l’amistat.

Marxo a fer fotografies de les vistes de Barcelona des del ferri. Des d’aquesta altura tota Barcelona sembla una maqueta, o una partida del SimCity. Des d’aquí es podria governar tota la ciutat, protegit per la indolència que atorga aquesta distància i elevació entre tu i els teus conciutadans. Deu ser curiós això de governar. Jo prefereixo baixar allà baix.

Ja he tornat, i amb un pensament. És fascinant observar Barcelona des del mar: mirant cap al sud, la ciutat industrial, formigó, fum i metall, mirant cap al nord, la ciutat post industrial, del turisme i del skyline. Dues postals ben diferents però inevitablement i intimament relacionades, les contradiccions de la ciutat capitalista desplegades sobre un mateix horitzó només abastable des de l’atalaia del mar.