L'efecte civilitzador de la mirada de l'altre

Ahir al vespre, per fi van arribar a bord la Maria (a.k.a. germana) i el Nico (a.k.a. cunyat), com un bri d'aire fresc, com un enriquiment sobtat d'un ecosistema oligotròfic, com una salsa acompanyant un plat de carn, com la primavera. Només han passat 4 dies des que vam sortir de Barcelona? Qui ho diria, no? La teoria de la relativitat i els plecs de la dimensió temporal podrien demostrar-se de forma experimental amb un equip de físics a bord del Yamuna durant unes vacances d'estiu.

El cas és que la presència de la germana i el cunyat fan que la dinàmica familiar recobri vitalitat, i allò que la desídia començava a arruïnar, torni a convertir-se en cerimónia i celebració. Avui per esmorzar hem tret una taula de formatges i embotits, acompanyats d'alls i tomàquets de sucar, ens hem dedicat pacientment a torrar el pa, de motlle i de fogassa, per a tots els gusts, i a preparar cafè. En acabat ens hem assegut tots al voltant del menjar i hem trencat el dejuni xerrant animadament sobre els plans per al dia d'avui. Quin contrast amb l'esmorzar d'ahir, que cadascú de nosaltres va abordar en solitari a mesura que despertava de la seva plàcida son. Que bé la mirada de l'altre, la visita de l'estrany, la novetat. Sembla que el fet social s'enverdeix més de pressa del que ho fa l'aigua estancada quan res no hi circula.

Avui hem fet immersió a Cala Barques. La cala, amb un fons barreja de sòls sorrencs i petits prats de posidònia, ens ha rebut amb els típics espàrids bentopelàgics (oblades i alguns esporralls) i castanyoles. Res destacable, l'únic ressenyable ha sigut un peix blanc que no he sabut reconèixer i que se m'ha escapat camuflant-se amb la sorra del fons, blanca també. Que màgic el que s'escapa, el seu misteri, el seu mantell porprat: Només aquestes vestidures poden convertir el que, molt probablement, era una oblada més, en un peix singular, gairebé exòtic, potser ocult encara a la ciencia occidental.

A banda de l'amic fugisser, la sorpresa ha sigut quan ens hem aproximat a les roques. Abans però, s'havia de nedar fins allà.

És estiu i Cala Barques és un punt assenyalat al mapa de qualsevol estiuejant que es passegi per Mallorca amb barca (valgui la repetició), el que fa que avui, nedar des del lloc de fondeig a les roques de la cala, una distància d'uns 30 metres, sigui un esport de risc on has d'esquivar les hèlix de motores, motos d'aigua i velers en un trànsit continu d'entrada i sortida, com si d'un dilluns laboral al nus de la Trinitat es tractés. No puc fer cap crítica, ja que nosaltres també estem aquí, amb el nostre veler, fidels al gregarisme de la nostra espècie i a les lògiques socials consumistes amb el territori (seria vanitós creure's distint d'això que ens envolta, tot i que ens generi contradiccions).

Escric des d'aquí, després d'haver sobreviscut a una anada i una tornada a crol, modalitat nedar histèric, resant per no ser atropellat. I escric per deixar constància del que hem vist: Els Làbrids, entre d'altres, però sobretot làbrids, i d'una mida extraordinària!

Què són els làbrids?

Familia Labridae, de l'orde dels peixos típics (Perciformes) -Peixos típics, sí, així els anomena el llibre que utilitzo com a font-, de la classe dels Osteítics (Osteichthyes). Avui, passem dels peixos cartilaginosos de la classe dels Condritis (Chondrichthyes) als peixos ossis. Fent memòria, recordem que aquests tenen com a tret comú un esquelet ossi i, en la majoria dels casos, una bufeta natatòria que els permet compensar la major densitat òssia amb l'acumulació d'oxigen dins del cos com a regulador de la seva flotabilitat.

Els làbrids, en concret, són una família de peixos necto-bentònics (que viuen al fons marí però amb capacitat d'allunar-s'hi parcialment) i de mida petita (entre els 5 i els 30 cm). Els membres de la familia son carnívors (estic descobrint que el mar és un gran bufet de carnívors on els grans perdedors són els crustacis i els mol·luscs), sovint amb coloracions i dimorfismes importants. A nivell visual, a més de les seves coloracions, són identificables per uns llavis molsuts (coronant una boca petita) i una cua amb formes trapezoidals o arrodonides.

Dels làbrids que he pogut identificar a Cala Barques recordo els següents:

• Júlies
• Tords
• Pintats
• Fadrins

El més espectacular de tots, els tords, d'una mida exageradament gran. També eren molt grans les varades i els sards, de la família dels espàrids (Sparidae), varades i sards. Abans d'acabar, vull fer una menció especial al mero petit que s'amagava sota una roca, de la familia dels Serrànids (Serranidae), tota una raresa difícil de trobar en aigües que no siguin de reserves naturals. Sembla que tot i l'embús d'estiuejants amb vaixell a la superfície de la cala, el seu fons marí presenta una salut molt bona. Me n'alegro!