Cala Mesquida (2)

Ens hem llevat a aquesta cala paradisíaca de fons de sorra blanca i aigues turqueses, com de postal. Tan prototípica és que m'és impossible no transportar-me a les escenes cinematogràfiques on el tauró blanc, acompanyat d'una banda sonora d'aquelles que et posen en tensió, apareix entre el furor i la luxúria d'una festa de joves californians a la platja per convertir la bellesa dels cossos bronzejats en una carnisseria despietada i animal. Tararejant una d'aquestes bandes sonores em llenço a l'aigua rezant perquè els taurons es quedin a California i no baixin fins al Mediterrani, penso, perquè aquí trobarien platges igual de boniques a aquelles on els hi és grat de caçar humans (segons el cinema) i preses d'igual o millor qualitat culinaria i estètica (suposant que la llengua català no els hi fos un impediment al paladar).

A l'aigua no trobo taurons, que bé, però sí moltes rajades, un cosí llunyà dels taurons. Taurons i rajades són els representats actuals de la classe dels Condrictis (Chondrichthyes), o peixos cartilaginosos. Els peixos, tal com els entenem quan diem peixos, es poden classificar en dos grans classes: Els Condrictis i els Osteítics, els primers dotats d'un esquelet cartilaginós, i els segons d'un esquelet ossi.

Dins dels condrictis hi trobem les subclasses dels elasmobranquis (taurons, rajades i mantes) i els holocèfals o quimeras (un bitxo molt extran que podriem batejar com l'ornitorrinc del mar).

Les rajades, com a cosines dels taurons, comparteixen amb ells, tal com hem indicat, el seu esquelet cartilaginós (n'heu provat mai una a algun restaurant de marisc? No són cap delícia, però tastar-ne una és un bon mètode per observar aquest esquelet cartilaginós). Aquesta característica els atorga lleugeresa i flexibilitat en la seva mobilitat en el mitjà aquós del mar, superior a la dels seus correligionaris, els peixos osteítics.

Un altre fet compartit és la absència de la bufeta natatòria (o gaseosa). Aquest és un òrgan propi dels peixos osteítics (amb algunes excepcions) i els cefalòpodes i que consta d'una bossa d'aire a l'interior del cos que compensa el pes del seu esquelet ossi i amb la que poden regular la seva flotabilitat i estalbiar energia muscular. A diferència dels osteítics, els condrictis, no disposen d'aquest organ. És per això que els membres d'aquesta classe, els condrictis, es veuen obligats a estar sempre en moviment o a reposar sobre el jaç del fons marí (com fan les rajades que avui m'ocupen).

Hi ha alguns taurons, els que habiten els estrats peripelàgics i fan servir la persecució com a mitjà de depredació, que ni tan sols disposen de músculs bucals que els permetin empassar aigua, de forma que a aquesta falta de flotabilitat se'ls hi suma el perill de morir ofegats si mai deixen de desplaçar-se, d'aquí la idea que els taurons moren si es deixen de moure.

Les rajades són petits bentònics, es a dir, habitants del fons marí, i rarament s'allunyen de la seva superfície. La seva forma plana i el seu nedar ondulant està perfectament adaptat per a fons tous (detrítics, fangosos o sorrencs), on el color pardós del seu llom es confon amb els colors de l'entorn, i el seu cos aplanat és fàcil de ser enterrat i amagat, a l'espera de les seves preses. Les rajades són predadores amb una dieta carnívora (altres peixos i crustàcis), i -això és collita pròpia i deduït de la tranquilitat amb la que reaccionen als meus aproximaments- ocupen un lloc privilegiat a l'estructura tròfica del seu entorn, sense grans predadors que les amenacin.

Tornat al sistema respiratori dels elasmobranquis: Al igual que la resta de peixos, aquests necessiten un constant flux d'aigua a través de les seves brànquies. Com hem dit, alguns taurons aconsegueixen això amb un constant moviment i la boca oberta, d'altres amb músculs bucals que els permeten empassar aigua (com el tauró tigre). Les rajades, a diferència dels altres dos sistemes, presenten uns espiracles, just a la part anterior dels ulls, des d'on poden mantenir un canal d'aigua connectat amb les brànquies inclús en quan són semi enterrades.

Fins aquí els meus apunts sobre les rajades. Només comentar-vos que he intentat pescar una amb un salabre per fer una fotografia i il·lustrar aquest text, però els homínids som molt lents sota l'aigua i les rajades estan molt ben adaptades a entorns de fons sorrencs com el d'avui, així que amb el vostre permís, us adjunto una fotografia d'arxiu d'una quimera, desitjo sapigueu disculpar-me.